L’esperança de vida d’una llebre proposa una mirada particular sobre la relació d’un home caçador amb el seu territori i la seva pressa. La seva necessitat de preguntar-se sobre la llum i l’ombra d’un espai simbòlic com el bosc, mirall del seu pensament i del seu propi itinerari.

Un poema composat a partir de texts de Erri De Luca, Mal Pelo i María Zambrano. Un espai sonor suggeridor creat per Fanny Thollot amb la col·laboració de la compositora i cantant tunisiana Alia Sellami i la cantant valenciana Quiteria Muñoz, així com un espai escènic construït amb la complicitat de tots el intèrprets, amb la il·luminació d’August Viladomat, ens proposen un viatge evocador, una reflexió entorn al temps i la memòria.

Els referents dramatúrgics de L’esperança de vida d’una llebre són els darrers treballs Tots els noms i Caín & Caín, on Mal Pelo investiga la relació cos-text. Un cos que és l’eix estructural del llenguatge i vertebrador del viatge dramatúrgic.

Estic cansat.
Em sento respirar mes fort. No és només l’esforç, és… un principi de renúncia.
Abans de dormir, just abans, de vegades hi ha una porta. Una porta sempre duu a un altre lloc.

Què fas? De què tens por?

Ho sento, ara no recordo el seu nom. Com es deia?
És bonica aquesta música.

Ens agrada que ens expliquin històries…
Podríem començar en un lloc molt llunyà…
«Estic cansat». Això és el que va dir l’isard: «Estic cansat». Veure-ho tot des d’allà dalt també cansa. El vent fred de les crestes et talla la pell, és dur, cru, a vegades violent. No és el mateix vent de la vall. Fa fred. El vent, com… com allò que et mou, que t’estimula, que t’enamora quan ets jove, és el mateix que amb el temps pots arribar a odiar.
Quan ets un isard suposo que és important sentir el pes de les banyes sobre el cap: un any, un anell, un altre any, un altre anell… És el pes de la vida, del poder de la vida.
Els caçadors busquem aquestes banyes.

Nosaltres no en tenim, de banyes al cap; nosaltres tenim la culpa, que pesa… Però la culpa la deixarem estar, no serveix de res i és avorrida.

El que ens agrada dels animals són les banyes, a vegades seva la carn i la seva pell. Ens posem la seva pell, però a sota d’aquesta pell tenim la nostra pell. Nosaltres no suportem el fred com el suporten els isards. Nus sobre una muntanya no duraríem res, és així. Però jo sempre he volgut coronar les crestes.
Què es el que ens agrada dels cims, d’allà dalt? L’èpica? Arribar?

Suposo que ens agrada tenir tot aquell paisatge sota els peus, com l’isard. Es com estar entre el cel i la terra.

Un llamp!!!

Aquell isard, abans que caigués el llamp, sabia quan cauria i on cauria. I marxava.
No trobareu mai aquell isard mort per un llamp. A nosaltres potser sí que ens hi trobareu.

Un caçador ha de pujar sempre més alt que la seva presa. A contravent. Així no et pot olorar.
Què deu sentir un caçador a punt de caçar un animal? Què deu sentir un home que té una escopeta amb una bala carregada de pólvora i desig?
Què fas? De què tens por?
Qui et caçarà, a tu?

Drecció: María Muñoz i Pep Ramis

Creació i interpretació: Enric Fábregas, Federica Porello, Jordi Casanovas, Leo Castro, Pep Ramis

Ajudant de direcció: Neus Villà

Col·laboració artística: Carlota Subirós

Il·luminació: August Viladomat

Espai sonor i composició: Fanny Thollot

Col·laboració musical: Alia Sellami, Steve Noble

Veus: Quiteria Muñoz, Alia Sellami

Músiques addicionals: G.B. Pergolesi (Stabat Mater); Henry Purcell (La mort de Dido)

Espai escènic: Jordi Galí, Pep Ramis

Vestuari: CarmePuigdevalliPlanteS

Construcció escenografia: August Viladomat, Enric Fábregas, Federica Porello, Jordi Galí, Laurent Jacquin, Leo Castro, Neus Villà, Pep Aymerich

Coordinació tècnica: Punt de Fuga, August Viladomat, Jordi Vilà

Vídeo: Xavier Pérez-Fromzero

Fotografia: Jordi Bover, Ferran Mateo

Producció executiva: Mamen Juan-Torres

Promoció: Eduard Teixidor

Una coproducció de Mal Pelo, el Mercat de les Flors de Barcelona i El Canal – Centre d’Arts Escèniques de Salt/Girona.
Amb la col·laboració de L’animal a l’esquena

Fotografies